Com us vaig prometre, penjo aquí aquest relat. Hi ha alguns errors ortogràfics, fruit d'un problema amb l'editor de textos. A l'espera de poder revisar el text, però, el deixo en aquesta versió placentària:
Carta de navegació, 2010
dijous, 25 de febrer del 2010
dissabte, 20 de febrer del 2010
De quillibus
De Quillibus
És un fenomen que avança pertot arreu, des de la platja de Castelldefels fins a l’Eroski de Tarragona un dissabte per la tarda. Els veiem allí, amb els seus cabells engominats cap amunt, les seves caçadores Alpha, les motos eixordadores, bambes Nike, pantalons de xandall, Seat Panda amb tunning casolà farcit d’andròmines fosforescents. Solen proferir música celestial de
Hom pot, però, preguntar-se pel seu origen, el seu assentament a les nostres terres, la seva proliferació, usos, costums i destí. Bé, nosaltres aportarem documents valuosos que ens permetran de capir-ne la idiosincràsia.
Josep Pla, en els seus recorreguts per les comarques de Catalunya, explica referint-se a un viatge a Tarragona, en el seu llibre “Un país de comarques”:
“Els tarragonins són gent senzilla, treballadora, humil. Quan hom mamprèn els bonics caminois que menen als barris anomenats de Ponent, com Bonavista o Camp-Clar, hi clissa sovint els bars més populars, freqüentats i deixats. Entro en un d’ells, on en Manolo (l’amo del bar), capcinejant cap a un parroquià afí, fa notar la meva arribada. Uns homes d’edat més provecta juguen al dòmino bo i fumant cigars ben barats, assequibles, pudents; mentre de reüll intenten guipar les peces del contrincant. Aquella gent es revesteix d’una mesquinesa que s’excusa quan hom coneix els seus fills.
Entra al bar un d’aquests vailets, en Joni, amb un capteniment agosarat, que s’endevina tan bon punt xafa el terra polsegós amb les seves sabatilles de marca i hi escup al terra. Li demana, tot cridant, diners a un oncle seu. Tot seguit apareix una xicota que respon al nom de Jenny. Duu un vestit atrevit, amb minifaldilla lleugera, provocadora, que desperta les ires dels jugadors de dòmino. Un d’ells aprecia l’analogia entre la seva indumentària i la d’una dona pública, cosa que no sembla preocupar en excés a Jenny. Al final, ella i en Joni escupen de nou al terra, demanen més diners i desapareixen al compàs de la música del cotxe que han estacionat il·legalment davant de la porta amb aquest tarannà alhora cregut i desmenjat”
Fernando Sánchez Dragó, il·lustre escriptor i periodista, també parla dels quillos en un fragment d’un llibre seu, “El camino del corazón":
“La jerga estupidizante posmoderna que concienzudamente me niego a imitar, el balbuceo al que nos someten despiadadamente los periodistas […] y del que se contagian ya no sólo la a la sazón nada tierna juventud de este país sino también a gentes más vetustas, el entorpecimiento de nuestra bella lengua castellana mediante necios apócopes –pues apócopes son- nos lleva pian piano a hablar de los quillos. Metámonos en harinas.
Los quillos […] son chusma abyecta, hijos de
Anant més enrere, Jaume I, en el Llibre dels Feits, explica la seva partença de Salou vers el sud-est, a la recerca de Mallorca:
“Lo jorn quint fon arribat al port de Salou, e hac molt de ilusio e bona ventura per la mia partida vers Majurca. Gran e fort deuria ésser mon realme, e Sènyer Crist mos duria a lluitar fellonament contra los qui son infidels.
Gran, però, fon la mia sorpresa, que no poria creure ço que vea. Uns jovens ab ferros al nas dugueren carros ab motor, e hagueren tunejades les portes e sonava musica satanica. Me digueren que jo era virtuós e puix que practicaria la virtut que donàs un euro o si poria ser un cigarret car eren colegas pa siempre. Darrere de los hòmens venien les femnes que los gisclaven e feen gran remor e volien que los hòmens caigueren en la temptació, mes es ver que sos encants era escàs e no estaven gens bones.”
El grup de rock espanyol Def Con Dos ja va escriure una cançó sobre els quillos, i el dramaturg Albert Boadella va escriure una polèmica obra de teatre satírica amb el catalanisme, en què
No tot han estat mofes, tot sovint hom ha mostrat comprensió i els ha defensat públicament.
En un article de César Vidal (Libertad Digital, 13/10/09), l’autor expressava el seu malestar per la mofa i befa sistemàtica de què eren objecte els bakales al Principat. Segons ell, aquestes vexacions procedien del fet que “el nacionalismo más radical, xenófobo y clasista, o sea el nacionalismo, busca como baza identitaria el choteo a quienes no se criaron en Sant Gervasi y su nivel económico no les alcanza para más de una moto, de la que los pijos indígenas se burlan hasta la saciedad [...] En un programa de la televisión autonómica, Crackovia, se burlan de un futbolista de la cantera oriundo de una ciudad dormitorio, de quien aseguran que bebe alcohol y fuma, y se ríen de su manera de hablar…”
Una cèlebre paròdia d’aquest col·lectiu va ser realitzada per Edu Soto en els programes Una altra cosa (TV3) i Buenafuente (Antena 3) interpretant el paper de Neng, que encarnava l’estereotip bakala, centrat en el costum arrelat que tenen d’acudir a les discoteques gregàriament i romandre-hi fins al matí mitjançant l’ajuda de substàncies estupefaents. El cantautor valencià Ximo Bayo té alguna poesia musicada en què fa referència a aquestes substàncies:
“Exta sí, exta no, esta pastillita me la tomo yo”
Ramon Gómez de
- Se va a haber un follón, que no sabe ni dónde se ha metido.
- A robar carteras, que no hay pasta para comer
- Esto es el Bronx
- ¡Cuidaaaaaao!
Com podem veure, els quillos han patit un cert rebuig, si bé han tingut els seus defensors o, si més no, gent que els ha compresos. La literatura s’ha nodrit sovint de la seva existència i avui en dia segueixen essent un referent de la cultura urbana contemporània.
Marc Nadal
diumenge, 7 de febrer del 2010
Joc partit
El nostre amic Xavier Jové protagonitza, amb Gòria Ganga, dijous 11, una nova edició del Joc partit. Esteu tots convidats a aquest, segur que molt interessant, brindis per la poesia. Us deixo la invitació:
Invitació-1
Invitació-1
Va de quersos (digo, de versos)
Penjo el divertit vídeo que ens ha enviat la Maite per correu.
Jo també volia ser un poeta així:
Jo també volia ser un poeta així:
Una suite de Bach (2)
Com vaig prometre, aquí teniu el Preludi de la Suite n.5 per a violoncel de Bach, en interpretació d'Anner Blysma. Disfruteu-la:
dissabte, 6 de febrer del 2010
Un europeo
Us poso un conte d'un dels meus autors preferits, l'Slawomir Mrozek, un dramaturg polonès que ha fet interessantíssimes incursions en el gènere del relat breu.
Un Europeo
Un Europeo
per Slawomir Mrozek
Cuando el cocodrilo entró en mi dormitorio pense que tampoco había que exagerar. No me refiero al cocodrilo sino a mí mismo. Yo que mi primer impulso fue alcanzar el telefóno y marcar los tres números: policia, bomberos y ambulancia. Pero justamente semejante acción me pareció exagerada. Puesto que soy un europeo educado en el espiritu cartesiano, siento repulsión por los extremismos, pienso de un modo racional y no suscumbo a impulsos de ningún tipo sin haberlos analizado previamente.
Así que me cubrí la cabeza con el edredón y emprendi mi trabajo mental- Primero- determiné- la aparición de un cocodrilo en mi dormitorio es absurdo y, según el pensamiento lógico, el absurdo sirve sólo para ser excluido del razonamiento ulterior. O sea que no habia ningún cocodrilo. Tranquilizado con esta conclusión, asomé la cara por debajo del edredón, gracias a lo cual logré ver como el cocodrilo cortaba de un mordisco el cable del aparato telefónico, ya anteriormente devorado por él. Incluso en el caso de que alargando la mano através de sus fauces hasta el estómago consiguiera marcar uno de los números de urgencias, la comunicación ya estaba cortada. Decidí acudir a la cabina telefónica más proxima para avisar al pertinente departamento de la empresa de telecomunicaciones sobre el fallo de mí telefóno particular, lo cual me permitiría, tras la eliminación del fallo por un equipo de especialistas, ponerme en contacto con la institución competente en materia de retirar cocodrilos. Sin embargo, como hombre civilizado que soy, no podia salir a la calle en pijama, y el cocodrilo, justamente, acababa de engullir mis pantalones. Por supuesto no eran los únicos pantalones de que yo disponía. A pesar del insuficiente, en mí opinión, crecimiento del nivel de vida, en mi armario, había unos cuantos pantalones. Por desgracia los que tenía intención de ponerme, pues combinaban mejor con la americana Yves Saint Laurent, no se encontraban en el armario, sino en al tintorería. ¿ Y dónde estaba el comprobante de mi identidad como dueño de aquellos pantalones, documento sin el cual resultaría imposible retirarlos de la tintorería? Me puse a buscar el comprobante cojeando un poco, ya que mientras tanto el cocodrilo engulló una de mis piernas. No hice caso de la pierna, pues iba creciendo en mí la preocupación por los pantalones, justamente estaba a punto de devorarme la otra pierna, cuando adiviné la terrible realidad: el cocodrilo había devorado al comprobante de la tintorería y nunca más recuperaría los pantalones.
Estrangulé a la bestia con mis propias manos. Reconozco haber actuado con brutalidad.
MROZEK, Slawomir
Juego de azar (ed. El Acantilado)
Joc d'atzar (ed. Quaderns Crema)
MROZEK, Slawomir
Juego de azar (ed. El Acantilado)
Joc d'atzar (ed. Quaderns Crema)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
