De quillibus

De Quillibus

És un fenomen que avança pertot arreu, des de la platja de Castelldefels fins a l’Eroski de Tarragona un dissabte per la tarda. Els veiem allí, amb els seus cabells engominats cap amunt, les seves caçadores Alpha, les motos eixordadores, bambes Nike, pantalons de xandall, Seat Panda amb tunning casolà farcit d’andròmines fosforescents. Solen proferir música celestial de la Verge Camela i els àngels chunguitos. Estic parlant, òbviament, d’una ètnia, ans millor dit, d’un poble elegit, d’una prole universal: els quillos. Tothom sap de la seva existència, si bé n’hi ha qui ni diu canis, xolos, malotes, garrulos, bakalas o gilipolles, definicions totes elles excloses del DCVB Alcover-Moll.

Hom pot, però, preguntar-se pel seu origen, el seu assentament a les nostres terres, la seva proliferació, usos, costums i destí. Bé, nosaltres aportarem documents valuosos que ens permetran de capir-ne la idiosincràsia.

Josep Pla, en els seus recorreguts per les comarques de Catalunya, explica referint-se a un viatge a Tarragona, en el seu llibre “Un país de comarques”:

“Els tarragonins són gent senzilla, treballadora, humil. Quan hom mamprèn els bonics caminois que menen als barris anomenats de Ponent, com Bonavista o Camp-Clar, hi clissa sovint els bars més populars, freqüentats i deixats. Entro en un d’ells, on en Manolo (l’amo del bar), capcinejant cap a un parroquià afí, fa notar la meva arribada. Uns homes d’edat més provecta juguen al dòmino bo i fumant cigars ben barats, assequibles, pudents; mentre de reüll intenten guipar les peces del contrincant. Aquella gent es revesteix d’una mesquinesa que s’excusa quan hom coneix els seus fills.

Entra al bar un d’aquests vailets, en Joni, amb un capteniment agosarat, que s’endevina tan bon punt xafa el terra polsegós amb les seves sabatilles de marca i hi escup al terra. Li demana, tot cridant, diners a un oncle seu. Tot seguit apareix una xicota que respon al nom de Jenny. Duu un vestit atrevit, amb minifaldilla lleugera, provocadora, que desperta les ires dels jugadors de dòmino. Un d’ells aprecia l’analogia entre la seva indumentària i la d’una dona pública, cosa que no sembla preocupar en excés a Jenny. Al final, ella i en Joni escupen de nou al terra, demanen més diners i desapareixen al compàs de la música del cotxe que han estacionat il·legalment davant de la porta amb aquest tarannà alhora cregut i desmenjat”

Fernando Sánchez Dragó, il·lustre escriptor i periodista, també parla dels quillos en un fragment d’un llibre seu, “El camino del corazón":

“La jerga estupidizante posmoderna que concienzudamente me niego a imitar, el balbuceo al que nos someten despiadadamente los periodistas […] y del que se contagian ya no sólo la a la sazón nada tierna juventud de este país sino también a gentes más vetustas, el entorpecimiento de nuestra bella lengua castellana mediante necios apócopes –pues apócopes son- nos lleva pian piano a hablar de los quillos. Metámonos en harinas.

Los quillos […] son chusma abyecta, hijos de la España mediocre y nietos de la España trágica, los jovenzuelos de hogaño encarnan todo lo contrario a cuanto Rudyard Kipling hubo ensalzado en su poema If. Son pues estos animales –sin ambages, pues animales son- la ramplonería, zafiedad, pusilanimidad, falta de elegancia, mal gusto, deshonestidad, brutalidad… ¿Quién entre los susodichos haraganes ha dado jamás un palo al agua para tunearse sus Seat Ibiza? ¿Quién de esa escoria habrá tenido la más mínima veleidad de peinarse el pelo como si de un cenicero no se tratase? Por no hablar de las hembras, esas jamonas con minifalda diminuta, aros colgando y maquillaje en ristre que fuman, tosen, escupen, enseñan impúdicamente, sin remilgos ni titubeos, lo que para algunos podrán ser –acaso- sus únicas virtudes. Dios nos coja confesados.”

Anant més enrere, Jaume I, en el Llibre dels Feits, explica la seva partença de Salou vers el sud-est, a la recerca de Mallorca:

“Lo jorn quint fon arribat al port de Salou, e hac molt de ilusio e bona ventura per la mia partida vers Majurca. Gran e fort deuria ésser mon realme, e Sènyer Crist mos duria a lluitar fellonament contra los qui son infidels.

Gran, però, fon la mia sorpresa, que no poria creure ço que vea. Uns jovens ab ferros al nas dugueren carros ab motor, e hagueren tunejades les portes e sonava musica satanica. Me digueren que jo era virtuós e puix que practicaria la virtut que donàs un euro o si poria ser un cigarret car eren colegas pa siempre. Darrere de los hòmens venien les femnes que los gisclaven e feen gran remor e volien que los hòmens caigueren en la temptació, mes es ver que sos encants era escàs e no estaven gens bones.”

El grup de rock espanyol Def Con Dos ja va escriure una cançó sobre els quillos, i el dramaturg Albert Boadella va escriure una polèmica obra de teatre satírica amb el catalanisme, en què la Verge de Montserrat es canviava de nom, s’anomenava Jennifer i esdevenia caixera de supermercat.

No tot han estat mofes, tot sovint hom ha mostrat comprensió i els ha defensat públicament.

En un article de César Vidal (Libertad Digital, 13/10/09), l’autor expressava el seu malestar per la mofa i befa sistemàtica de què eren objecte els bakales al Principat. Segons ell, aquestes vexacions procedien del fet que “el nacionalismo más radical, xenófobo y clasista, o sea el nacionalismo, busca como baza identitaria el choteo a quienes no se criaron en Sant Gervasi y su nivel económico no les alcanza para más de una moto, de la que los pijos indígenas se burlan hasta la saciedad [...] En un programa de la televisión autonómica, Crackovia, se burlan de un futbolista de la cantera oriundo de una ciudad dormitorio, de quien aseguran que bebe alcohol y fuma, y se ríen de su manera de hablar…”

Una cèlebre paròdia d’aquest col·lectiu va ser realitzada per Edu Soto en els programes Una altra cosa (TV3) i Buenafuente (Antena 3) interpretant el paper de Neng, que encarnava l’estereotip bakala, centrat en el costum arrelat que tenen d’acudir a les discoteques gregàriament i romandre-hi fins al matí mitjançant l’ajuda de substàncies estupefaents. El cantautor valencià Ximo Bayo té alguna poesia musicada en què fa referència a aquestes substàncies:

“Exta sí, exta no, esta pastillita me la tomo yo”

Ramon Gómez de la Serna dedicà algunes gregueries als quillos, les més cèlebres de les quals citem tot seguit:

- Se va a haber un follón, que no sabe ni dónde se ha metido.

- A robar carteras, que no hay pasta para comer

- Esto es el Bronx

- ¡Cuidaaaaaao!

Com podem veure, els quillos han patit un cert rebuig, si bé han tingut els seus defensors o, si més no, gent que els ha compresos. La literatura s’ha nodrit sovint de la seva existència i avui en dia segueixen essent un referent de la cultura urbana contemporània.

Marc Nadal